Respondré amb una altra pregunta: i per què no? Que una tira còmica estigui disponible en català hauria de ser una cosa plenament normal. No cal donar explicacions. Aquest article hauria d’acabar-se aquí.

Amb tot, la situació del català no és precisament normal, és una llengua minoritzada als territoris on es parla. La saviesa convencional —també anomenada ‘cunyadisme’— diu que publicar coses en català és tancar-se portes, és millor publicar-les en una llengua que conegui més gent.

Millor? Segur? És cert que per la majoria de gent que habita el planeta Terra el català no és prioritari. M’atreviria a dir que fins i tot no és prioritari per la majoria de gent que viu a Catalunya. L’ús social del català està en retrocés. Tanmateix, hi ha molta gent que se l’estima molt i en té cura. I això és molt valuós.

Precisament perquè el català està en perill hi ha qui se’n preocupa activament. Hi ha un nombre important de persones molt compromeses, sempre amatents per noves propostes sorgides en català. Existeix un teixit de persones i institucions disposades a fer-se ressò de tot allò que estigui en català —i sigui de qualitat, per descomptat—.

A banda dels sectors més militants per la llengua, hi ha gent que potser no està gaire conscienciada però que senzillament s’estima més llegir en català que en castellà, pel que fa a publicacions escrites. També passa amb altres formats de caire audiovisual o escènic. A molta gent les coses en català els resulten més properes, més especials, més seves. És natural.

El contingut en català té bona acollida. En català és més fàcil destacar, sobretot en gèneres i registres poc explorats en aquesta llengua. En català tens públic garantit que es fixarà en la teva proposta pel fet que és en català.

Publicar en català no és només una qüestió d’ideals, hi ha negoci. És un mercat petit, però rutlla.

Per altra banda, dir que és millor publicar en castellà que en català perquè hi ha més lectors potencials respon a un fals dilema. Publicar una obra en castellà no exclou de publicar-la també en català, i viceversa. Publicar en llengües petites pot ser rendible i complementar-se amb la publicació en llengües grans. De fet, sovint per indicar l’èxit d’una obra es fa servir el nombre d’idiomes al qual ha estat traduïda.

Aclarit tot això, que per molta gent serà una obvietat però mai està de més insistir-hi, vull centrar aquest text en el cas concret de la meva tira còmica. Acompanyeu-me, que us explicaré com va sorgir Nena pija i per què el català que hi trobem és com és.

On va néixer la Piluca

Nena pija va ser concebuda i creada en castellà. Es va publicar originalment a la revista El Jueves des de 2014 fins a 2022 amb el nom de Niña pija. Dins la tira còmica mai es fa explícit a quina ciutat viu la Piluca. És una decisió deliberada i conscient.

El Jueves és la millor revista d’humor d’Espanya i té lectors molt fidels per tots els indrets de l’estat. Pel que fa al plantejament de Niña pija, la intenció sempre va ser que qualsevol lector d’El Jueves pogués veure-hi reflectits els pijos de la seva ciutat. Una de les tesis implícites en la tira còmica és que les classes altes son molt semblants a tot arreu. Per descomptat, a cada lloc els pijos tenen particularitats pròpies i si els comparem trobarem diferències, però sobretot trobarem similituds.

Tot i això, al meu cap la Piluca sempre ha sigut de Barcelona. És la meva ciutat i és la que conec millor, inclosos els sectors benestants. Al llarg de les 800 pàgines de Niña pija alguns detalls —no sempre conscients— delaten on viu la Piluca. Us repto que els trobeu, és un passatemps molt divertit i un bon motiu per llegir de nou totes les tires.

Les 3 primeres paraules en català

Sempre he tingut la voluntat que Niña pija fos una tira còmica perdurable en el temps. Crec que això s’aconsegueix principalment renunciant a basar els gags en referents efímers. L’humor basat en l’actualitat política té molt bona acollida, però caduca molt ràpid.

Tot i la meva determinació per deslligar Niña pija de les notícies d’actualitat, durant els 8 anys de publicació setmanal de la tira còmica han passat coses molt grosses que han centrat tota l’atenció del conjunt de la societat. Tant és així que certs aspectes de l’actualitat política i social s’han esmunyit dins l’hermètic entorn de la Piluca.

És el cas d’una tira de Niña pija que es va publicar just la setmana abans de l’1-O de 2017 i que tracta sobre la tensió entre Catalunya i Espanya pels volts del referèndum. La tira ens presenta la Piluca tota somicaire perquè té família a Madrid i a Barcelona, i afirma que quan es reuneixen sempre surt el mateix tema. Un que enfronta totes dues parts, irreconciliables al respecte. La tira remata el gag revelant que el tema no té res a veure amb la independència de Catalunya, sinó que es tracta d’una picabaralla sobre si és millor la calle Serrano o el paseo de Gracia. La independència de Catalunya no té cabuda a la part catalana de la família de la Piluca, aviam què us havíeu pensat.

Apareix un detall curiós a la darrera vinyeta. Cert personatge despotrica sobre el carrer comercial més cèlebre de Barcelona, i un altre personatge surt en la seva defensa: «¡Se dice pasech da Grasia! Es casi francés, ¿sabes?» Per si no has llegit la tira o no la recordes, ara no desvelaré qui pronuncia 3 paraules seguides en català per primer cop a Niña pija. Pels lectors a qui us agradi lligar caps i tresorejar cada detall per establir un cànon: aquesta és la tira on queda fixat d’on és la Piluca.

És també la tira que em va fer veure les possibilitats humorístiques de fer parlar en català els personatges de Niña pija. D’ençà d’aquella tira, una idea em va perseguir: traduir tot Niña pija al català podria tenir molta gràcia. Aleshores no tenia temps ni collons ni esma, però vaig pensar que potser ja arribaria el moment més endavant.

Una catalanòfona amb polsereta d’Espanya

Una pila d’anys després vaig comentar-li a un amic la meva intenció de traduir Niña pija al català. Immediatament, li va sorgir una pregunta que no m’esperava gens: «I com ho faràs, a totes les vinyetes li canviaràs la polsereta d’Espanya per una amb l’estelada?» Em va deixar descol·locat, però li vaig agrair molt aquesta observació espontània, perquè em vaig adonar que posava de manifest una qüestió fonamental: ¿és versemblant que avui una barcelonina ultranacionalista espanyola com la Piluca parli habitualment en català?

La meva percepció és que sí que és versemblant. Hi ha catalans de soca-rel que tenen el català com a llengua habitual i que són molt unionistes i molt ultres. No m’atreveixo a determinar si són el grup més nombrós dins aquesta tendència política a Catalunya, segurament no són els que fan més soroll ara mateix, però bé que existeixen. En qualsevol cas, la realitat és més complexa del que sovint ens pensem. No és cert que «parlar català ⟺ ser indepe». Així que endavant amb Nena pija: canviem el castellà pel català però mantenim intacta la filiació patriòtica de les protagonistes.

Ara bé, per distingir la Piluca de Nena pija de la Piluca de Niña pija se’m va acudir un detall divertit: li mantindria el nom de pila, però li canviaria el cognom per un de més nostrat. La Piluca de la Berza de la versió original es convertiria en Piluca Macadepera a la versió en català. En canvi, a la versió en anglès —que va venir després— la protagonista mantindria el cognom original però li reemplaçaria el nom de pila per un de més internacional: Pippa de la Berza.

Molt de Barcelona

Temps després de publicar la tira sobre la rivalitat entre Madrid i Barcelona, pensant-hi, em vaig adonar que aquell «pasech da Grasia» resultava un troballa curiosa: sons del català de Barcelona escrits amb grafia del castellà. Paral·lelament a la idea de traduir Niña pija al català, vaig anar madurant una altra idea important: potser una traducció 100% normativa no seria l’opció més divertida. Calia explorar altres possibilitats.

D’entrada tenia clar que a Nena pija havia de potenciar la barcelonitat de la Piluca i el seu entorn. Soc conscient que a totes les ciutats i viles de Catalunya hi ha pijos. No són exclusius de Barcelona. Hi ha Piluques a pobles de Lleida. Ho sé. La seva pronúncia del català és ben diferent de la de les Piluques de Barcelona. Però els pijos de Barcelona tothom els té més clissats.

Per tant, vaig decidir que a la versió en català de Niña pija els personatges pijos parlarien molt de Barcelona. Que saltés a la vista. Em vaig proposar que quan algú de les Terres de l’Ebre o de l’Alt Pirineu llegís les bafarades de les vinyetes, dins el seu cap les paraules haurien de sonar en català de pijo de Barcelona, tant sí com no.

Allò que fa més reconeixible el dialecte barceloní és la pronúncia de les vocals en posició àtona. En especial la vocal neutra pronunciada pràcticament com una a. La parla dels pijos de Barcelona es caracteritza per exagerar i allargar certes vocals, sobretot la a, que pronuncien de forma semblant a un badall.

La normativa ortogràfica no està feta per distingir trets fonètics com aquests, així que per evidenciar-los i exagerar-los s’esqueia una solució dràstica: escriure determinades vocals amb una grafia alternativa a la norma. Ara bé, sempre procurant que el resultat sigui fàcilment intel·ligible.

Els pijos no segueixen les normes

La grafia dels pijos de Nena pija no pretén ser una esmena a la totalitat de la normativa ortogràfica, sinó una desviació amb finalitats humorístiques. De fet, per apreciar la desviació abans cal conèixer bé la normativa.

Per altra banda, a Nena pija els personatges que no són pijos parlen amb bafarades de text escrit amb ortografia 100% normativa (o força propera al 100%). Els personatges pijos se salten les normes ortogràfiques sistemàticament i la resta les compleix al peu de la lletra, això també forma part del retrat satíric de la classe privilegiada.

La desviació respecte la normativa l’he centrada només en l’ortografia dels personatges pijos. Pel que fa al lèxic emprat a Nena pija —tant pels pijos com pels que no ho són—, he procurat minimitzar els barbarismes. Tampoc no hi trobareu gaires interferències sintàctiques severes del castellà. No vull que sigui una sàtira sobre la situació del «catanyol» a Barcelona, no va d’això. Els protagonistes de Nena pija són membres de les elits barcelonines que a casa parlen un català prou genuí.

Juguem amb la llengua

La grafia del català present a les bafarades dels personatges pijos és sobretot un joc. Opino que jugar amb la llengua és molt sa. Explorar les possibilitats humorístiques de la llengua i jugar amb sons i grafies com només es pot fer en català no és cap menysteniment. Tot el contrari, és un acte de consideració.

El tòpic diu que en la traducció sempre es perd alguna cosa, a Nena pija he volgut que la traducció afegeixi una capa extra d’humor ortogràfic respecte la versió original. El català ha de poder ser tan divertit o més que el castellà.

Difícilment una institució pública o una editorial privada convencional accedirien a publicar una traducció tan poc ortodoxa. Massa improcedent, massa arriscada. Per sort, aquest és un projecte personal autogestionat i l’he dut a terme com a mi m’ha semblat oportú.

Traduir les 800 pàgines de Niña pija al català i retolar-les manualment ha estat una feinada. Ho he fet tot jo. També haig de dir que m’ho he passat molt bé i he après un munt. Tant de bo gaudiu tant llegint-la com jo ho he gaudit traduint-la.

Sóc plenament conscient que Nena pija no és per tothom, mai ho he pretès. Sé que hi haurà qui no entrarà en el joc. Ja hi compto. Amb tot, qui s’hi endinsi hi trobarà una font de diversió inigualable.

Jo us convido que entreu en el món de la Piluca. Ella mai us hi convidaria.